Principis de l’osteopatia

Els principis descrits en aquesta secció són fonamentalment els ideals que l’osteòpata intenta buscar a la seva visió de la salut i de la malaltia. Cal tenir en compte que l’osteopatia no és una simple combinació de medicina occidental i de manipulacions i, per tant, aquests principis no només han de ser aplicats a la manipulació pròpiament dita, sinó també a la cura de la salut global de pacient.

Els quatre primers principis van ser establerts pel Kirksville College of Osteopathic Medicine el 1953. La resta, van ser publicats al Journal of American Osteopathy el 1981:

1. “EL COS ÉS UNA UNITAT”

L’ésser humà no funciona com una sèrie de parts independents sinó com un tot. Tot dit està òbviament format per diferents parts, totes treballant per al benefici de l’organisme en la seva totalitat. El mecanisme d’unió entre les diferents parts és donat per la fàscia (teixit connectiu). Els sistemes musculoesquelètic i nerviós contribueixen a la comunicació ia la locomoció, mentre que els sistemes arterial, venós i limfàtic afavoreixen la nutrició dels teixits i l’eliminació de substàncies tòxiques.

2. “L’ESTRUCTURA I LA FUNCIÓ ESTAN RELACIONADES”

Qualsevol part del cos compleix una funció que ve marcada per la pròpia estructura. Així, ia mode d’exemple, la forma de les costelles, la seva relació amb les vèrtebres dorsals o amb l’estern, unit a la mobilitat dels músculs de la respiració determina la manera com funciona. L’estructura, doncs, governa la funció. D’altra banda, la funció pot modificar l’estructura, ja que per exemple un excés d’ús d’un tendó determinat pot acabar comportant canvis en l’os en què s’insereix.

3. “EL COS POSSEIX MECANISMES D’AUTORREGULACIÓ”

L’individu tendeix a l’equilibri dels sistemes. Hi ha nombrosos mecanismes de tipus neuronal, hormonal, vascular, etc. a partir dels quals el cos en pot regular les funcions de manera no conscient. Així, per exemple, l’alliberament d’hormones a l’hipotàlem produeix alliberament d’hormones a la hipòfisi; aquesta alhora allibera hormones que actuaran sobre un òrgan diana, el qual acabarà alliberant productes finals que podran ser detectats. Mitjançant un mecanisme de feedback que detecta aquests productes finals es regula la funció inicial de l’hipotàlem sobre la hipòfisi. Tot funciona seguint el concepte del cos com a unitat.

4. “EL COS TÉ LA CAPACITAT INHERENT DE DEFENSAR-SE I DE REPARAR-SE”

És sorprenent que la malaltia no aparegui amb més freqüència si tenim en compte que al nostre entorn hi ha infinitat d’elements patògens, irritants i moltes substàncies tòxiques. La primera línia de defensa es troba a la pell ia les mucoses, on hi ha sistemes per detectar i negar l’entrada a elements nocius per al cos. Si aquesta defensa és superada, el sistema immune humoral i cel·lular s’activa per protegir l’organisme d’elements potencialment nocius. Per la seva banda, l’augment de la temperatura (regulat pel sistema nerviós central) pot aparèixer com a resposta a l’aparició d’elements patògens i ho fa per inhibir la reproducció de microorganismes, donant temps a la resposta immune a actuar. D’altra banda, cal tenir en compte que una temperatura excessiva (febre) pot esdevenir perjudicial per a l’individu.

El cos té alhora la capacitat de reparar-se i això ho veiem amb freqüència en el cas de ferides, esquinços o fractures i ho fa d’entrada mitjançant mecanismes d’adaptació. Aquesta adaptació és clau en la funció del cos i pot esdevenir extraordinària en determinats moments. Així, en el cas d‟una disfunció d‟un ronyó, el ronyó sa passa a complir les funcions de l‟altre doblant pràcticament la seva càrrega de treball.

5. “SI LA CAPACITAT D’ADAPTACIÓ I AUTOREGULACIÓ DE PERD, POT APARÈIXER LA MALALTIA”

La malaltia és una interacció entre la persona i els mitjans intern i extern i passa quan se superen els mecanismes de defensa o dadaptació a una situació. La causa pot ser una alteració de lestructura o de la funció que impedeixi aquesta adaptació. A més, la suma de factors lesionals o patògens multiplica la dificultat per superar-los.

6. “UN TRACTAMENT RACIONAL HA DE BASSAR-SE EN ELS PRINCIPIS ANTERIORS”

El tractament manual osteopàtic no s’esmenta en aquests principis. Quan ATStill va anunciar la seva filosofia el 1874 no va esmentar la manipulació i de fet, sembla que no va començar a utilitzar-les fins a 5 anys després com a eina diagnòstica i de tractament. La manipulació és només un aspecte de la filosofia osteopàtica i no necessàriament el més important. De tota manera, reconèixer la importància del component somàtic de la malaltia farà més útil aquesta manipulació.

Com a afegit als principis bàsics de la filosofia osteopàtica hi ha altres conceptes que ajuden l’osteòpata en el seu enfocament del pacient:

• “EL MOVIMENT DELS FLUIDS ÉS ESSENCIAL PER AL MANTENIMENT DE LA SALUT”

Les artèries i la resta d’estructures tubulars tenen un paper crucial tant a l’aportació nutricional com a la retirada de les substàncies de rebuig. Una alteració de la circulació en aquest sentit produeix patologia ja sigui com a inflamació, atròfia, irritació o trauma. A més a més en aquesta situació, els processos curatius es veuen alentits i fins i tot impossibilitats. L’osteòpata ha de focalitzar la seva atenció en aquelles àrees de disfunció que puguin influenciar la circulació cap a una zona de lesió o patològica.

• “EL SISTEMA NERVIÓS ACOMPLA UN PAPER VITAL AL CONTROL DEL COS”

El sistema nerviós en fonamental en el control del flux sanguini. Una alteració del control del sistema nerviós autònom a nivell toràcic pot comportar canvis vasculars en els dermatomes somàtics inervats per aquests segments. Això comportarà canvis de temperatura, dolor, edema, etc. L’osteòpata requereix un gran coneixement de l’anatomia i de la fisiologia per poder detectar i resoldre qualsevol alteració i corregir la funció del sistema nerviós autònom de manera precisa.

• “HI HA COMPONENTS SOMÀTICS DE LA MALALTIA QUE NO SÓN ÚNICAMENT MANIFESTACIONS DE LA MATEIXA, SINÓ FACTORS DE MANTENIMENT DE LA MALALTIA”

El component somàtic de la malaltia pot ser causat per una lesió directa al cos (impacte, traumatisme, etc.) o aparèixer com a resposta visceral a la patologia. Així, ia mode d’exemple en el cas d’una apendicitis podem observar un espasme del múscul psoes o de la paret abdominal. Sembla que el mecanisme d’aquesta resposta somàtica és degut al reflex viscerosomàtic segmentari. Moltes vegades, la lesió apareix del desequilibri entre el sistema neuromuscular i els sistemes viscerals.